Província de Barcelona


Castell de Miralles
(Santa Maria de Miralles, Anoia)

41º 31,128'N ; 1º 31,121'E     




La primera menció que trobem del castell de Miralles data de l'època del primer repoblament de la vall del riu Anoia. Es tracta del document de cessió del castell de la Roqueta, fet pel comte Borrell II a un tal Isarn, l'any 960.


El mateix compte, pocs anys més tard, va cedir la meitat dels drets la la seu vigatana i l'altra meitat a Ènneyec Bonfill de Cervelló. Aquest va ser infeudat pel bisbe de Vic, aconseguint ser així el senyor del castell de Miralles. La nissaga dels Cervelló va mantenir el control del castell fins ben entrat el segle XIV.


De fet en 1347 Guerau de Cervelló es va intitular com a senyor de la baronia de la Llacuna i el castell es trobava dins d'aquesta baronia. A partir d'aquest moment el castell passà per les mateixes mans que la baronia, formant part dels territoris de nissagues com els Montcada, els Medinaceli, els Aitona o els Moja.


Del recinte fortificat es conserva bona part del seu perímetre, que gairebé era rectangular, tot i que la vegetació ha ocupat el seu espai interior.

Interior del castell   Interior del castell

Els fragments de murs que s'han conservat, en la majoria dels casos superen els tres metres d'alçada i el metre d'amplada.


Es creu que l'accés al castell es realitzava pel sector més septentrional, tot i que pel mal estat d'aquest sector no es pot afirmar amb rotunditat.


Les parets estan realitzades amb carreus petits, poc treballats, que en alguna ocasió es disposen en forma d'opus spicatum.

Mur sud   Mur sud

Al voltant del castell s'organitzava el nucli de població, especialment en el replà que es forma uns metres al sud de la fortalesa. Allí també es va construir l'església de Santa Maria.


El nucli urbà va anar creixent i va ser necessari construir una nova muralla que el protegís pel sud, on les pròpies cases formaven part del sistema defensiu.

Restes de la segona muralla i vivendes   Restes de vivendes

En els seus dos extrems hi havia dues torres, probablement ja construïdes en el segle X, però que es van anar adaptant al llarg dels segles.


La millor conservada és la del costat est, coneguda com a torre albarrana, ja que protegia el camí d'entrada al poble. 

Torre albarrana   Torre albarrana