Castella i Lleó - Província de Lleó


Catedral de Santa Maria
(Lleó, Tierra de León)

42º 35,972'N ; 5º 33,991'O   




L'any 916, Ordoño II, rei de lleó, va donar el seu palau per tal que s'hi construís la primera catedral de Lleó, essent el bisbe de la diòcesis Fruminio. Aquest edifici fou arrasat per Almansor a finals del segle X, però inmediatament es va reconstruir. Les nombroses disputes polítiques i bèliques de l’època malmeten considerablement la catedral i Pelagio II, bisbe entre 1065 i 1073 va fer reconstruir el temple, amb el recolzament de Ferran I de Lleó. En aquest cas es va edificar una catedral romànica, tot i que amb algunes influències gòtiques, feta amb totxana i amb tres naus, capçada a l'est amb tres absis semicirculars. Els fonaments d'aquesta construcció encara es conserven a sota de l'actual catedral.


Vista general

Va ser a finals del segle XII, coincidint amb un moment d'esplendor del regne de Lleó, que el bisbe Manrique de Lara decideix construir una nova catedral amb el suport del rei Alfons IX. Per motius que es desconeixen les obres es van aturar tot just quan s'havien acabat els fonaments.


Caldrà esperar fins l'any 1253, quan el bisbe Martín Fernández comença la construcció del temple actual, que segueix amb fidelitat els models francesos de l'època, tot i que amb menor alçada.


La mala qualitat de la pedra utilitzada, poc resistents als factors atmosfèrics i la deficient cimentació, degut a estar construïda sobre unes termes romanes, han provocat diversos problemes al llarg dels segles, que ha calgut anar solucionant i per tant provocant variacions en el projecte inicial. Les primeres reparacions estan documentades a finals del segle XIV, quan es van desequilibrar els pilars del costat sud. Posteriorment, en 1631, es van esfondrar part de les voltes de la nau central. Es va cobrir el creuer amb una gran cúpula barroca i anys més tard es van construir quatre grans pinacles per garantir l'estabilitat del braç sud del transsepte.

Capçalera

El terratrèmol de Lisboa de 1755 va agreujar els mals del temple, afectant a les vidrieres i els mainells dels finestrals. També es van desprendre alguns blocs de pedra del sector sud, el que va provocar que es reforcessin amb contraforts tots els seus murs.


En 1857 van tornar a desprendre's alguns dels carreus de les voltes i va ser necessària una nova actuació. En aquest cas es van desmuntar la cúpula del creuer i els pinacles. En 1869 es fa càrrec de la restauració Juan Madrazo, un arquitecte medievalista i gran coneixedor del  gòtic francès, el qual va refer part de les voltes per retornar al temple el seu aspecte original. El va succeir Demetrio de los Rios, que va continuar amb l'obra de Juan Madrazo. A la seva mort, va ser Juan Bautista Lázaro l'encarregat d'acabar les obres amb la recuperació de les vidrieres.


El 27 de maig de 1966 un incendi va arrasar totes les cobertes de les naus.

Les restauracions i obres de consolidació segueixen avui en dia, per preservar la catedral: el millor exemple del gòtic francès a la península.

Interior del temple


La planta del temple està clarament inspirada en la  catedral de Reims, mentre que l'alçat es correspon més amb les de Beauvais i Amiens.


Té tres naus, a les que creua amb un ampli transsepte. La capçalera està formada per un gran absis, amb girola i capelles radials.


La nau principal és molt més alta que les laterals el que permet que sobre els arcs formers s'alci un bell trifori i grans finestrals, decorats en gran part amb els vidres originals. Els jocs de llums dels seus vitralls, que ocupen una superfície aproximada de 1.800 m²  i la uniformitat de les seves línies la converteixen en una de les catedrals gòtiques més belles de la península.

Voltes i finestrals de la nau central   

Destaquen especialment els vitralls de la gran rosassa de la façana oest, del braç nord del transsepte, de la Capella de Sant Jaume i els de la Capella Major.


El capítol de la catedral va quedar impressionat pel retaule "transparent" de la Catedral de Toledo i va voler construir una obra similar. Per aquest motiu va contactar amb Narciso Tomé, autor de l'obra toledana i amb el seu nebot, que van construir un retaule barroc, que es va instal·lar en la Capella Major en 1740. Durant les obres de restauració de finals del segle XIX es va decidir retirar-lo, ja que el seu recarregament barroc contrastava excessivament amb la puresa de les línies gòtiques. En l'actualitat es conserva en l'església dels caputxins. En el seu lloc es va tornar a col·locar el retaule pintat per Nicolás Francés en el primer terç del segle XV. Com que algunes de les seves taules s'havien perdut es va construir una nova estructura per allotjar les que s'havien conservat.


El temple està ple de sepulcres de nobles i clergues, principalment romànics i gòtics. En el braç sud del transsepte trobem el sepulcre del bisbe Martín Fernández, l'impulsor de l'actual catedral. Sota una triple arcada apuntada podem veure diversos relleus, que malgrat l'erosió, encara permeten visualitzar algunes escenes de la Passió de Crist i de la vida de Sant Martí de Tours.


El sepulcre millor conservat de tota la catedral és el del bisbe Rodrigo Alvarez, situat en la capella del Carme.


Situat al darrera de l'altar trobem el sepulcre del rei Ordoño II. Va ser construït en dues etapes ben diferenciades. L'estàtua jacent i les imatges del timpà, que representen la Crucifixió i el Davallament de la Creu, així com a Crist acompanyat per àngels i profetes van ser esculpides en el segle XIII. Posteriorment es va ampliar la decoració en el segle XV en estil flamenc.


Als peus del temple es va construir la façana occidental, un dels conjunts escultòrics més importants del gòtic peninsular. La façana està flanquejada per dues grans torres. La del costat esquerre és coneguda com la torre de les campanes es va començar a construir en el segle XIII, si bé no es va acabar fins ben entrat el segle XVIII amb una agulla octogonal d’estil xorigueresc. En el costat dret es troba la torre del rellotge, coronada amb una agulla gòtica tardana.


Entre les dues torres trobem el pòrtic, format per cinc arcs apuntats, que donen pas a un espai on s’obren tres portes, una per a cada nau.

Façana oest

La principal és coneguda com la Porta de la Verge Blanca, per la talla que hi ha en el mainell.

Porta de la Verge Blanca

L’escultura és una rèplica de l’original, que es conserva a l’interior del temple. Va ser tallada en 1250 per un escultor desconegut i en 1551 va ser pintada i daurada per Antón Fernández de Meres.


El timpà i les arquivoltes representen l’escena del Judici Final.

Detall del timpà

En la llinda es representen les ànimes dels benaurats entrant al Paradís, acompanyats d’àngels i músics i les ànimes pecadores en el Infern.

Representació del Paradís   Ànimes en l'Infern

Al seu damunt trobem a Crist, assegut en el seu tro i fent de Jutge, envoltat per àngles que porten els elements que representen el seu martiri. Flanquegen la imatge de Crist, la Verge Maria i Sant Joan, que imploren clemència per les ànimes dels pecadors.


Les arquivoltes estan decorades amb escenes referents a la resurrecció dels morts. Sants, àngels, homes tornant a la vida i pecadors en l'Infern omplen les tres arquivoltes apuntades. En els muntants de les arquivoltes trobem sis apòstols. L’apostolat continua pels murs que comuniquen la porta central amb les laterals.

La porta del costat esquerre es coneguda amb el nom de Porta de Sant Joan. En el timpà es representen diverses escenes repartides en tres nivells.

Detall portalada esquerra

En l’inferior podem veure la Visitació, el Naixement de Jesús, el somni de Sant Josep i l'Anunciació als pastors.


En el registre del mig es van representar la visita dels Mags a Herodes, l’Epifania i la fugida a Egipte. En el tercer nivell hi ha la Matança dels Innocents.


Flanquejant la porta trobem sis figures, tres a cada banda. D'esquerra a dreta trobem a un papa, sant Joan Baptista, dos profetes i dos monarques, un d'ells representant la Justicia.


La porta del costat dret rep el nom de Porta de San Francesc. En el timpà es va representar la dormició de la Verge Maria, envoltada per àngels i els apòstols. En el registre superior trobem l'escena de la Coronació de Maria.


En els muntants de les arquivoltes podem veure a tres profetes, Sant Joan Baptista , una reina i el Salvador.

Sobre el pòrtic podem veure part els finestrals del trifori i la gran rosassa de la Glòria,


Corona la façana la imatge del Salvador, sota de la que trobem l'escena de l'Anunciació.


En el braç sud del transsepte s'obren tres portes més. Aquest sector, com ja hem comentat, va ser profundament reconstruït a finals del segle XIX. La porta central es coneguda com Porta de San Froilán, patró de la diòcesis. 


En el mainell trobem la imatge del sant. El flanquegen diverses escultures, que representen a un profeta, a la Verge de l'Anunciació, l'àngel de la qual està en el museu i als Tres Reis amb la Verge i el Nen


En la llinda trobem un apostolat, que serveix de base per a un Crist en Majestat envoltat pels símbols del Tetramorf, pels Evangelistes asseguts en taules i per àngels.


La porta del costat esquerre es coneix com la Porta de la Mort. Els seus arcs estan decorats amb escuts de Castella i Lleó i amb motius vegetals.


La del costat dret és la única que no va ser reformada en les restauracions de finals del segle XIX. Conserva encara algunes restes de policromia. El timpà està dividit en tres nivells. En l'inferior hi ha una processó de clergues, en el del mig un bisbe jaient entre àngels amb encensers, mentre que dos àngels més s'emporten la seva ànima cap al Cel en el registre superior. És molt probable que s'hagi representat la mort de San Froilán.


En el braç nord del creuer trobem una altra portalada, que ens condueix cap al claustre. En haver quedat dins de l'edifici catedralici, ha mantingut gran part de la seva policromia, datada en el segle XV.


Presideix el timpà la imatge de Crist, dins una màndorla sostinguda per quatre àngels. L'envolten els quatre Evangelistes.


En el mainell trobem una imatge de Maria, coneguda com la Verge del Dau. En els muntants trobem les imatges de Sant Pau, Sant Pere, Sant Jaume, Sant Mateu i de l'Anunciació.


El claustre es va començar a construir a finals del segle XIII i es va acabar durant el primer terç del XIV. Té planta quadrada i sis arcs ogivals en cadascuna de les seves galeries.


En el segle XV es van decorar els seus murs amb pintures al temple fetes per Nicolás Francés.


En 1540 es reforma el claustre, refent les seves voltes i afegint contraforts als pilars de les galeries, que estan coronats amb un bell pinacle.


En els murs del claustre podem veure sepulcres de diferents èpoques, principalment gòtics.


Una portalada gòtica, i posteriorment reformada amb detalls renaixentistes, comunica el claustre amb el temple.


En els muntants veiem esculpides diferents escenes com la vida de Job o bé instants de la infantesa de Jesús i de la seva Passió.


El claustre és un ric mostrari d'elements escultòrics gòtics i renaixentistes.

Elements escultòrics del claustre   Elements escultòrics del claustre

En el mur est podem veure la imatge de Nostra Senyora de la Consolació, tallada en el segle XIII pel mateix mestre que va fer la Verge Blanca.



* Les imatges de l'interior del temple i sense identificar amb el logotip d'ArtMedieval estan extretes del Banc d'Imatges del Ministeri d'Educació i Ciència ja que a l'interior del temple no es permeten realitzar fotografies.