Cantàbria


Monestir de Santo Toribio de Liebana
(Camaleño)

43º 12,892'N ; 4º 35,420'O   




Els orígens del monestir no estan clars. Diverses llegendes ens parlen de com es va fundar el cenobi, si bé l'autenticitat d'alguna d'elles és més que discutible.


Segons la tradició la fundació del monestir es deu a santo Toribio, un monjo que havia nascut a Turieno i que va arribar a ser bisbe de Palència, va fundar un monestir dedicat a Sant Martí en aquesta zona. La manera com es va produir aquesta fundació és diferent en funció de quina de les llegendes que ens parlen d'aquest fet  utilitzem. Un a d'elles ens diu que quan el sant va arribar a aquest indret, no va trobar cap mena d'ajuda per part dels habitants de la zona per aixecar un cenobi. Desmoralitzat va anar cap al bosc on es va trobar amb una feroç lluita entre un ós i un bou. Santo Toribio es va acostar a ells i amb la seva paraula els va amansar i els va convèncer per a que l'ajudessin en la construcció del temple. Una altra llegenda també parla d'aquests dos animals, però ens diu que l'ós va matar al bou que ajudava al sant en la construcció del monestir. Santo Toribio el va recriminar i després d'amansar-lo va aconseguir que substituís al bou en les tasques de construcció.  Per aquest motiu, en l'absis central trobem representats els caps d'un bou i d'un ós.

Imatge del bou      Imatge de l'ós


La primera notícia que ens ha arribat documentada del monestir data de l'any 828.

Durant el regnat d'Alfons I d'Astúries es van  portar a aquest monestir les relíquies de Santo Toribio, bisbe d'Astorga. Aquest havia peregrinat a Terra Santa en el segle V i de tornada va portar-se nombroses relíquies, entre elles un fragment de la Creu de Crist o Lignum Crucis. Aquesta relíquia es traslladà també al monestir de Sant Martí de Turieno, per evitar que caigués en les mans dels infidels. A partir del segle XII el monestir passarà a ser conegut també com a Santo Toribio de Liebana, gràcies a les peregrinacions que es produïen per venerar les despulles del sant i del major fragment de la Creu de Crist conservat.


Ben aviat el monestir es va convertir en un centre de peregrinació. En 1328 el rei Alfons XI de Castella va autoritzar al monestir a recaptar almoina per tal de poder mantenir l'hospital de peregrins. Dos segles més tard, en 1512,  el papa Juli II va establir un jubileu d'una setmana per a les persones que peregrinessin fins al monestir els anys en que el 16 d'Abril coincidís en diumenge. Aquest jubileu va ser ratificat l'any següent per Lleó X i posteriorment ampliat en 1967 per Pau VI, ampliant el jubileu a tot un any.  Aquest s'aconsegueix desprès de creuar la porta del Perdó, pregar, confessar-se i combregar quinze dies abans o desprès d'haver creuat la porta. La indulgència plena dels pecats és la mateixa prerrogativa que s'aconsegueix en Jerusalem, Roma o Santiago de Compostel·la.


El monestir actual es va començar a construir en 1265 i les obres es van allargar fins ben entrat el segle XV.


L'església gòtica s'alçava en el mateix indret on ho feia l'anterior temple romànic, que a la seva vegada s'alçava la primitiva església pre-romànica. Va ser construïda en un estil molt sobri, influït per les directrius del Císter.


Està formada per tres naus, dividides en quatre trams i capçades a l'est per tres absis poligonals.



Les naus estan cobertes amb voltes de creuería, els nervis de les quals es recolzen en columnes adossades als pilars de secció quadrada.


Als peus de la nau central s'alça una torre prismàtica, la base de la qual allotja el cor.

En el mur sud s'obren les dues portes d'accés al temple.


La situada més a l'est és coneguda amb el nom de la Porta del Perdó i només s'obre durant els anys jubilars. Es tracta d'un element reaprofitat de l'anterior temple romànic. Està formada per quatre arcs de mig punt amb gradació, protegits per un guardapols. Els tres arcs exteriors es recolzen en tres parelles de columnes amb els capitells sense esculpir.


La porta principal està formada per tres arcs de mig punt lleugerament apuntats.


Les arquivoltes es recolzen en tres parelles de columnes, que tenen els capitells esculpits amb motius al·legòrics dels sagraments. Entre ells podem veure caps humans, gotims de raïm i un colom amb les ales obertes. També es poden veure dues figures que porten un escut amb les claus de Sant Pere.


En l'absis nord podem trobar la imatge jacent de Santo Toribio.


Es tracta d'una talla del segle XIV, realitzada en fusta de noguera de Burgos, que encara conserva part de la policromia original. Malauradament està una mica deteriorada, pel costum dels peregrins d'emportar-se estelles de la imatges per utilitzar-les com a amulets. Apareix documentada ja en l'any 1316.


En l'absis sud es pot venerar la imatge de Nostra Senyora dels Àngels, una talla de fusta del segle XVI.


La pila baptismal, situada als peus de la nau, és el del segle XVII.


En el segle VII es remodela el monestir i es construeix el nou claustre.

Acceso al claustro   Claustre


Però sens dubte l'element més interessant de tot el monestir, si més no per als peregrins, és el Lignum Crucis. Per allotjar aquesta relíquia en el segle XVIII es va construir una capella barroca, adossada al mur nord.


Segons la tradició, el fragment conservat en Santo Toribio correspon al braç esquerre de la Creu on morí Crist, podent-ne observar el forat que va fer el clau, que sostenia la seva mà. És el fragment més gran conservat i un dels pocs que l'església admet com a autèntic. Les primeres notícies de l'existència d'aquesta relíquia a Liebana, daten de l'any 1316.

En 1958 es va realitzar un estudi del fragment de fusta i es va comprovar que té una antiguitat d'uns 2000 anys i que pertany a un Cupressus Sempervivens, una espècie d'arbre que creix en Palestina.

En el segle XVI es va dividir la fusta en dos fragments per donar-li forma de creu, que es va guardar en un reliquiari de plata daurada, també en forma de creu, que es pot venerar en un baldaquí situat al bell mig de la capella.


El recinte monàstic estava envoltat de nombroses capelles, algunes d'elles rupestres. La més destacada és la Cova Santa, on es creu que es va retirar Santo Toribio. Es tracta d'una construcció pre-romànica, construïda vers l'any 900. Té dues plantes, la inferior excavada a la roca. Aquesta realitzaria les funcions de cela, mentre que el pis superior estaria dedicat a capella.

De l'ermita de Sant Miquel només s'ha conservat la capçalera gòtica, a la que recentment se li ha afegit un campanar de cadireta.


També ha resistit el pas del temps l'absis de la capella de Santa Catalina, de la que també s'ha conservat el campanar de cadireta de finals del segle XII, format per tres ulls apuntats.

Capella de Santa Catalina   Capella de Santa Catalina


Pitjor sort han tingut les capelles de sant Pere i la de Nostra Senyora dels Àngels, de les que només queden algunes restes.

En el segle VIII va viure en el monestir un monjo de nom Beatus, que va passar a la història per la seva batalla contra els adopcionistes. Aquest corrent, recolzat per l'arquebisbe de Toledo, buscava un punt d'unió entre d'Islam i el Cristianisme. Beatus va posar per escrit uns comentaris sobre l'Apocalipsi, ricament decorat amb miniatures. Aquest comentaris van ser molt populars i reproduïts en nombrosos Scriptoriums, passant a ser coneguts com a Beatus.