Des de l'any 1970, es conserva en el Museu Arqueològic Provincial d'Ourense una làpida trobada en aquest monestir. En ella es descriu que l'any 573 un grups d'ascetes decideixen viure en aquest indret en oració. Algunes fonts asseguren que es tracta de la làpida fundacional del cenobi, mentre que altres estudiosos afirmen que la comunitat ja existia molt abans i la làpida és només un testament.

Fruit de les nombroses incursions musulmanes per la zona de principis del segle VIII, el monestir va quedar abandonat. No va ser fins l'any 900, en que el rei Alfons III va iniciar la repoblació de la zona, que el monestir va tornar a ser habitat. La tradició ens diu que el cavaller Gemondus va anar de cacera per aquells boscos i perseguint un senglar, es va topar amb l'antic monestir, excavat totalment a la roca. Aleshores va decidir quedar-s'hi a viure com a ermità, al qual se li van sumar altres cavallers, que el van nomenar abat.

Aquesta primera comunitat restaura les dependències i inicia una primera etapa d'esplendor del cenobi, que ben aviat va rebre diversos privilegis per part de la monarquia astur-lleonesa. El 23 d'abril de l'any 1077, el rei Alfons V, confirma tots els bens i privilegis atorgats pels seus predecessors i consolida la comunitat, que s'ha de regir sota la regla de sant Benet.

D'aquesta època és l'església rupestre, una de les joies del pre-romànic i romànic gallec. Està excavada a la roca, d'aquí la seva particularitat. La formen tres naus irregulars, acabades en absis semicirculars.

Les voltes de les naus, tot i que força irregulars pel fet d'estar excavades a la roca, són de mig punt. La de la nau central va ser reforçada per un arc toral en el segle XVI.

En el segon tram de la volta central, es va obrir un forat, que permet el pas de la llum exterior, il·luminant zenitalment l'església.

Presidia l'absis central un altar del segle X, decorat amb arquets de ferradura. Malauradament, en l'actualitat només poden contemplar in situ el seu peu, doncs l'ara va ser traslladada al Museu Arqueològic Provincial d'Ourense. Tot i que la cronologia oficial situa aquesta obra en el segle X, degut a la seva aparença visigòtica o mossàrab, hi ha molts estudiosos, que consideren que la seva datació hauria de ser anterior.

Dos arcs de mig punt comuniquen la nau central amb les laterals. La del costat de sud té planta trapezoïdal, força allargada. En el costat dret hi ha excavat un arcosoli, en el que es trobava la làpida fundacional, descrita anteriorment.

La nau nord té una planta gairebé quadrada.

També té excavat en el mur lateral un arcosoli, que es creu que allotjava un sepulcre. Té la particularitat d'estar decorat amb pintures murals. Són les úniques restes de pintura mural trobades fins ara a Galícia.

  Van ser realitzades entre els anys 1175 i 1200 i representen un mapa mundi. Malauradament el seu estat de conservació és molt deficient, probablement a causa de la humitat de la roca.

És precisament el segle XII quan el monestir travessa el seu moment de màxim esplendor. Així ho demostra l'antiga façana de l'església.  En ella s'obren tres portes, una per a cada nau. La del costat nord és del segle XVI i està formada per un senzill arc de mig punt. La porta central està formada per una doble arquivolta, senzillament decorada amb motius vegetals. Els arcs es recolzen en impostes escacades, que descansen en pilastres.

La del costat sud és molt similar, però de menors dimensions. Les impostes han "sobreviscut" millor el pas del temps.

Al seu costat trobem dos sepulcres, amb les imatges de dos cavallers jacents. Es tracta de Gondamáriz i Oveco Seixas, morts en batalla contra Bermudo II.

En el segle XIII es decideix ampliar el temple amb una nau perpendicular a les altres tres. Aquest espai es conegut com "església nova".

Posteriorment se li va afegir una nova estança, a mode de presbiteri, al nord d'aquesta nova nau, separada per un senzill arc de mig punt.

El terra de la nova església està ple de tombes antropomorfes excavades a la pròpia roca.

També podem trobar vuit sepulcres més en l'espai existent entre el temple i les dependències monacals.

L'espadanya és un altre dels elements característics d'aquest cenobi.  Està construïda sobre una roca, en la que es va obrir un arc de mig punt, lleugerament apuntat  i  es van practicar unes escales. A finals del segle XV  es va reconstruir, sota la direcció de Gonzalo de Peñalva.

També es va reconstruir la façana de l'església en el segle XIX. En aquell moment es va obrir la porta actual i es va cegar l'original, que permetia l'accés a l'església nova.