La primera vegada que tenim notícies d'aquest temple és a mitjans del segle X, quan el comte Sunifred II de Cerdanya va donar un alou, que limitava amb Santa Coloma de Vià. La següent notícia històrica que trobem data de finals del segle X en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell. Va tenir condició de parròquia depenent de Sant Martí de Canigó.

El temple ha patit nombroses modificacions al llarg dels segles. Inicialment estava capçat a l'est per un absis semicircular, que va ser substituït per un de quadrat.

Les restes romàniques més importants les trobem en els murs nord i sud. En aquest darrer s'obre la porta d'accés al temple, que encara conserva la ferramenta romànica.  

La portalada data del segle XIII i està formada per tres arcs en gradació. L'arc més exterior està decorat amb boles i caps esculpits. El central té forma de bossell i està recolzat en dues columnes.

Els capitells estan esculpits amb imatges molt arcaiques de tipus animal.  

La porta estava protegida per un porxo, del que només s'ha conservat una de les mènsules en que es recolzava. Aquesta està esculpida amb una cara.  

També s'han conservat en aquest mur algunes de les mènsules, que servien de suport a l'antiga cornisa romànica.