Els orígens d'aquest monestir estan condicionats per una fatalitat. En l'any 840 es va fundar l'abadia de Sant Andreu d'Eixalada, situada a l'entrada del congost de Canavelles, a les fonts d'Eixalada o Toès. L'any 878 un fort aiguat va fer pujar les aigües de la Tet, que van arrasar el monestir, destruint l'església i matant a alguns monjos. Per aquest motiu, la comunitat decideix traslladar-se i s'instal·la al voltant de l'església de Sant Germà de Cuixà, on hi havia una petita comunitat vinculada a Sant Andreu d'Eixalada. El 19 de juny de l'any 879 es fundà un monestir, dirigit per l'abat Protasi i que comptava amb trenta-cinc monjos.

El 30 de juliol de 953 es consagra un nou temple, dedicat a Sant Germà, per part del bisbe d'Elna Riculf II, essent l'abat Gondefred II. Van assistir a l'acte la comtessa Ava i els seus fills Sunifred i Oliba.

Durant el comtat de Sunifred apareix citada una segona església, dedicada a Sant Miquel i construïda a l'oest de la de Sant Germà. Per aquest motiu el cenobi serà conegut a partir d'aleshores com Sant Miquel i Sant Germà de Cuixà. El 17 de febrer del 956 l'abat Ponç i el comte Sunifred decideixen reconstruir aquest temple, ampliant-lo i convertint-lo en el temple principal de la comunitat. De fet, a la finalització d'aquest, es derrueix l'església de Sant Germà. El comte va morir abans de l'acabament de les obres, que van ser finalitzades pels comtes Oliba Cabreta i Miró, germans de Sunifred.

El 30 de setembre de l'any 974 es consagra solemnement el nou temple, amb la presència de set bisbes, Sunyer d'Elna, Miró de Girona, Frujà d'Osona, Guisad d'Urgell, Isol de Tolosa, Bernat de Coserans i Francó de Carcasona. Aquesta gran quantitat de bisbes n és un fet casual: set bisbes per consagrar els set altars de que disposava el temple, com set són els dons de l'Esperit Sant. L'abat Garí, artífex d'aquesta consagració, va ser un dels personatges més importants en la història del monestir. Ell va portar al cenobi fins la reforma cluniacenca.

Durant aquest segle, el patrimoni del monestir va anar creixent considerablement. El gran nombre de terres de que disposava i la varietat de la seva naturalesa, li proporcionaven nombrosos recursos naturals, així com importants rendes.

L'altre gran personatge de Cuixà és l'abat Oliba, que també va ser abat de Sant Martí de Canigó, tot i que temporalment i de Santa Maria de Ripoll, així com bisbe de Vic. Va succeir a l'abat Garí a principis del segle XI i va ampliar el temple, respectant però l'edificació anterior. Oliba va ser l'introductor de l'arquitectura llombarda al nostre país i Cuixà i Ripoll no en van quedar al marge.

La puixança del monestir va continuar durant el segle XII, especialment durant la primera meitat, quan es construeix el seu claustre, fet amb marbre rosa de la zona. També es construeix una tribuna per ordre de l'abat Gregori.

En la segona part del segle XII el monestir entra en decadència espiritual i econòmica. Només el bon fer de l'abat Gausbert de Castellnou va trencar aquesta dinàmica, obtenint fins i tot privilegis de Jaume I.

A partir del segle XIV el monestir estarà regit per abats comendataris que no residien a Cuixà. Això va provocar el progressiu declivi del cenobi.

En el segle XVI es produeix una reestructuració econòmica i administrativa del monestir, convertint-lo en una mena de capítol, on els membres de la comunitat tenien vivenda i rendes pròpies. Per això es reformen les dependències monàstiques per per adaptar-les a la nova situació. També es reforma el temple, compartimentant les naus laterals i convertint-les en capelles.

Després de la Revolució Francesa, el monestir va ser venut a mans privades. A partir d'aquest moment comença un veritable malson per aquest gran monestir. La pitjor part se la va emportar el claustre, que molestava al propietari, interessat en construir una gran bassa d'aigua en el seu lloc. Per això no dubta en vendre's gran part del claustre i dels seus elements escultòrics. Alguns d'ells els podem veure en el museu The Cloisters de Nova York.

En 1919 el monestir es comprat i es cedeix als monjos cistercencs de Fontfreda, que s'hi van establir fins l'any 1965.  Des d'aquest moment es fan càrrec del cenobi els monjos benedictins de Montserrat, que mantenen la vida monacal des d'aleshores.

A continuació us convidem a visitar els diferents espais del cenobi. Seleccioneu-los en la planta del monestir.