Ens trobem davant l’església del que va ser un monestir fundat en el segle X. Fins que Jaca no va tenir seu episcopal, aquesta es trobava situada en Sásabe. Tenim constància de l’existència de com a mínim quatre bisbes, Ferriolo, Fortuño, Atón i Oriol, que van fer servir aquest cenobi com a seu episcopal. Cal recordar que en aquesta època, no hi havia una seu fixa, si no que la mitra era itinerant entre els monestirs de Ciella, Siresa i Sásabe. Per aquest motiu, es creu que el Sant Grial va estar en aquest cenobi abans que fos traslladat a Jaca i posteriorment a San Juan de la Peña.

El temple actual va ser consagrat l’any 1104 pel bisbe Esteban d’Osca i edificat sobre l’anterior. Sorprèn el lloc triat per a la construcció del cenobi, a pocs metres del curs del riu Lubierre i en un lloc on conflueixen dos barrancs. Per tant és un indret on s’acumulen sediments amb molta facilitat i que habitualment es troba negat per les aigües freàtiques. De fet, en 1962, quan es va realitzar la primera restauració, els sediments colgaven pràcticament tot el temple, fins al punt que s’utilitzava com a accés la finestra que hi ha al damunt de la porta del mur oest.

Aquesta particular ubicació va obligar als constructors a fer servir una tècnica diferent per a la construcció dels fonaments. No són de pedra, com és habitual al nostre país, si no que són de fusta. Aquest material, sempre que no variï el seu estat, manté la seva estructura i fermesa. Això va provocar un problema a l’hora d’evitar que l’aigua tornés a ocupar l’interior del temple. En les obres de restauració fetes durant l’any 2011es va “segellar” el subsòl de l’església, però permetent un petit flux d’aigua que manté humits els fonaments, per que si s’assequessin es posaria en perill la integritat de l’edifici.

L’església és d’una sola nau rectangular, amb un absis semicircular a l’est. Aquest està cobert amb una volta de quart d’esfera, mentre que el curt presbiteri té volta de canó. La nau, en canvi, té una coberta de fusta a dues aigües, refeta en 1990, després que s’esfondrés l’existent del segle XVIII. Una senzilla imposta separa els murs laterals de les voltes de pedra. Tres finestres de doble esqueixada il·luminen l’interior de l’absis.

Exteriorment està decorat seguint l’estil llombard amb arcs cecs i lesenes.

Vuit de les dotze mènsules, on descansen els arcs cecs, estan esculpides. La primera mènsula decorada, quan iniciem el recorregut des del nord, té una cara humana bellament decorada. Alguns autors afirmen que es tracta de Sancho de Larrosa, abat del monestir en el moment de la consagració del temple.

Els altres motius són una creu dins d'un cercle, subjectada per una mà i amb dues boles en els quadrants superiors, una roda solar de sis radis, una flor de sis pètals, una margarida, quatre margarides al voltant d’un botó floral. Cal recordar que la margarida és utilitzada en els primers temps del cristianisme com a símbol de l’Eucaristia. Alguns autors creuen que per aquest motiu l’autor va voler deixar la seva signatura en aquestes dues mènsules, en forma de W.

També hi ha dues mènsules on només es va iniciar la feina, marcant els motius a esculpir, però sense arribar a buidar la pedra. En una d’elles hi ha una flor circumscrita de sis pètals, envoltada de cinc parelles de cercles concèntrics, en l’interior d’un dels quals es va començar a dibuixar una palmeta. En l’altra, veiem una fina retícula formada per línies diagonals entrecreuades.

S’accedeix al temple per dues portes. La més important es troba en el mur oest. Situada en un cos avançat, trobem una portalada construïda en un romànic ple.

Està formada per tres arquivoltes. Les imparelles són planes, mentre que la central té forma de bossell, recolzada en dues columnes amb els capitells esculpits. Protegeix el conjunt un guardapols escacat.

El del costat esquerre està decorat amb motius vegetals de molt fina talla. Sense cap mena de dubte és un dels capitells més bells de la zona. El del costat dret està molt erosionat, el que dificulta la seva interpretació. Podem veure algunes figures, una de les quals sosté amb les seves mans un recipient amb aigua. Podria tractar-se d’una al·legoria del baptisme. Les seves dimensions són inferiors al del costat dret, pel que va necessitar d’un collarí addicional decorat amb motiu de soga.

Els àbacs estan decorats a base de palmetes.

Inicialment es va construir un teuladet que la protegia, del que no s’ha conservat res.

En el mur sud s’obre una altra porta, de molt més senzilla factura. Està formada per un arc de mig punt, protegit per un guardapols escacat.

Prop d’aquesta porta veiem un carreu on hi ha una inscripció, que ens parla de l’existència de les restes de tres bisbes d’Aragó.

En el mur nord hi ha adossada la torre de campanar, que actualment té la mateixa alçada de la nau.

A les dues portes es van substituir alguns fragments de la fusta per unes reixes, suposo que per permetre la visió del temple des de l'exterior i per permetre que es ventili l'interior i no hi hagi problemes d'humitat. Incomprensiblement les dimensions dels forats de la reixa són massa petits i no permeten veure l'interior en condicions i encara menys fotografiar-lo.